Helianthemum siryacum, romer blanc, romero blanco, romerillo, hierba sana

Si al passejar, baixem la vista cap a les ribes seques i pedregoses dels nostres camins, ens trobarem amb el romer blanc. Lluny de l'ombra, junt al romaní, la bufalaga i el timó, aquesta mata de cep llenyós, que poques voltes excedeix els 40cm, destaca pel color verd grisenc de les seues fulles, a vegades d'un blanc nevat. I és davant aqueix to cendra, quasi somort, on contrasta enormement l'explosió de vida del groc potent de les seves flors.

En acostar-nos veiem que les seues fulles simil·lars a les del romer encara que més allargades, creixen oposades, amb fascicles de fulletes a les seues axil·les aplanades. De vores enrotllades, nervi marcat i amb abundants pels curts i estrelats. Alguns exemplars mostren un color més fosc en el feix que pot portar a confusió. 

Les seves flors d'un groc intens sense taques, sorgeixen en primavera, agrupades com si de raïms es tractara als extrems superiors de la planta i contenen 5 pètals, 5 sèpals (les fulles que formen el calze d'una flor), nombrossos estams i un pistil.

En quant al fruit, ix a la primavera i estiu, en càpsula de 3-4mm, més curta que el calze i conté de 3 a 6 llavors de 1,5mm.

El seu nom prové del grec: helios (sol) i Anthemos (flor), i del llatí syriacum (Siria, referint-se al seu oritge).

Com bona planta perenne de zones solejades està perfectament adaptat a la calor i a la mancança d'aigua. El seu reduït tamany, la vellositat que la cobreix, el to blanquinós i la torçada de l'extrem de les seues fulles són les armes que esgrimeix front a l'exposició contínua i directa al sol. A més, té una excel·lent capacitat per a extraure aigua del terra sec i pedregós en el que viu. Estudis recents (2014) assenyalen que aquestes guerreres i altres plantes de característiques simil·lars, que crèixen en zones de plaques de guix, aconsegueixen extraure aigua de l'estructura cristalina del guix; si treuen aigua d'ahí, què no van a fer en aquestes terres.

Ací deixe un parell de links al respecte perque d'èsser així, la cosa té molla.

https://www.investigacionyciencia.es/noticias/una-nueva-fuente-de-agua-12456

https://www.nature.com/articles/ncomms5660 

Thymelaea hirsuta, bufalaga, pala marina.

Trobem aquest arbust de la família de les thymelaeaceae a les voreres dels camins, en zones semi àrides i conreus poc treballats (garrofers i oliverals), on arraiga amb prou facilitat.

En un primer contacte, la bufalaga ¡, que per aquestes terres alcança el metre i mig d'alçada, s'ens mostra lànguida amb les seues branques penjant i ofereix una falsa idea de fragilitat, doncs és una altra punta de llança del nostre bosc: poc necessitada d'aigua, ben acomodada al sol, amb tijes fortes i resistents, grisos i dreçats els més veterans, i eixa verdor perenne que li fa continuar creixent, com a la majoria del nostre bosc, en ple hivern, quan la resta dorm. Un mar pilós verd de fileres de fulles carnoses, espigolant del grog de les seus xicotetes flors. 

Al apropar-nos podem observar millor les seues fulles carnoses, lleugerament corvades cap en dins, d'un verd intens en el revés o part exterior, sorprenentment blanquinoses, degut a la pilositat, en la seua part interior o feix. Unes a altres es superposen descrivint una forma que recorda a les puntes dels espàrrecs i que conformen les columnes penjants plenes de les flors características de la planta. 

Floreix d'octubre fins ben entrat juny, per la qual cosa podrem vore eixe groc vistós en ple hivern. Les seues flors creixen en grups de 2 a 4 i presenten 4 lòbuls.

El seu fruit, amb forma de nou, mesura de 2,5 a 5mm. 

La bufalaga es pot trobar desde Girona fins a Cadis, a les Illes Balears, al nord d'Àfrica i a l'Algarve portugués. 

La resistència de les seues tijes ha fet que s'utilitzaran per a confeccionar graners amb les que agranar les eres i, donat l'aguant de la seva fusta front al calor, per a rentar els forns de sendres i calius. 

Helichrysum stoechas, siempreviva, sempreviva, perpetua.

 

El terme Helichrysum stoechas prové del grec helix (enrotllat), crisos (or) i stoechas (alineat). Però es coneix sobretot pel malnom de sempreviva, sempreviva perpètua, siempreviva o flor de tot l'any. 

Aquesta planta herbàcia de la família de les asteràcees creix en sòls àrids i rocosos; sol estar a prop del timó, resisteix bé la sequera i soporta les altes temperatures. Li agrada el sol i en hivern pareix  marcir-se, convertint-se en un embolic sec i llenyós. Però, fent honor al seu nom, la sempreviva renaix amb l'arribada de la primavera, erigint les tijes piloses de fins 70cm d'altura, en forma arbolada, amb eixe tó verd gris característic, proper al blau que apareix en altres plantes com la corona de frare i que contrasta enormement amb el groc intens de les seues inflorescències, formades per xicotetes semiesferes. 

Les seues fulles són verds, estretes, linears, amb el bord embolicat, i al fregar-les despedixen una olor característica que recorda al curri. 

La època de la floració és de abril a juliol. Les seves flors, de 3 a 4mm, s'agrupen en capítols subesfèrics a l'extrem superior de les tijes: flosculosses (en forma de tub) hermafrodites al centre, filiformes (forma de fil) femenines en la perifèria,. L'involucre (la part inferior pegada a l'agrupació floral està format per 3-4 fileres de bràctees (xicotetes fulles d'aquesta zona) sense vellositat, superposades unes sobre altres i de color d'un taronja groguenc. 

El fruit és un aqueni d'entre 0,3 i 0,5mm de color terrós. Les llavors es dispersen amb el vent.

Entre els seus usos medicinals, la sempreviva destaca com antipirètica, contra la bronquitis i altres afeccions respiratòries.

Echium vulgares, viborera, llengua de bou

De la familia de les boraginaceae, el seu nom ve del grec ekios (escurçò) i del llatí vulgaris, - e (comú).

La viborera o llengua de bou, és un herba bienal (que tarda 2 anys a crèixer) pròpia dels marges dels camins, sense problemes de crèixer a prop de pins i en terrenys sense conrear. 

Al primer any es manté a ran de terra en una formació en roseta treuent les seves fulles alternes de forma llanceolada amb un sol nervi que travessa tota la fulla.

Durant el segon any és quan "tira cap a dalt" desenvolupant tijes cilíndriques que poden arribar fins a 1 metre d'alçada, especialment a les zones en que conviuen amb més plantes on s'ha de fer un esforç extra per cercar el sòl.

Però si hi ha alguna cosa que caracteritza aquesta planta, són els seus rams florals que se enrosquen com l'animal que li dóna nom amb plançons presentant gran quantitat de vellositat. 

Floreix de març a juny, comença en un tó roig-propra i termina en un blau intens que, exceptuant l'herba coral, encara no he vist en tota la zona. I que a més de donar una nota de color diferent, parèix èsser que aquest tó blau violaci crida l'atenció dels insectes amb prou més eficàcia que altres colors, especialment de les abelles melíferes, la qual cosa és perfecta degut a la gran quantitat de nèctar (que no de polen) que genera. Donades aquestes armes, no es d'extranyar que on estiguen sol haver-hi producció de mels monoflorals. 

Cadascuna de les flors presenta una corola tubular de 5 grillons amb cinc estams, uns més llargs que altres. 

El mot de víbora també ve dels quatre fruits xicotets (2mm) que es pareixen al cap de la serp. No és d'extranyar que, donada la seva semblança, en el passat se li atribuïra propietats protectores front a l'escurçò i s'utilitzara com a remei per al seu verí.

Primer pas

Aquest blog comença, com qualsevol altre camí, un dia en eixir de casa.

Fa temps que ixc a passetjar al mont de la Canyada del pins amb ma filla i el meu gos. M'agrada que la xiqueta conega el lloc d'on ve tal i com és: tal i com espere que continue sent; perquè conèixer quelcom supossa cedir-li el teu temps i interés, implicar-s'hi, apreuar-ho i, d'alguna manera, acavar descobrint amb el temps que n'hi formes part. 

Fou així, ensenyant-li el seu mont, com me n'adoní al poc de començar que el primer que no ho coneixia era jo. Així doncs, vaig decidir que en cada eixida fotografiariem un parell de plantes i cercariem la informació en tornar a casa. 

Aquest blog ve a èsser el reflexe d'èixes cerques que anem fent; d'eixe camí de coneixement del que, espere, acave sent quelcom més que un llistat.

Al seu moment vaig pensar en fer un herbari físic amb plantes recollides i assecades a casa; però la veritat és que les plantes són allà per a vore-les sempre que es vullga i les fotos ofereixen un altre tipus de possibilitats.

Així doncs, donat queda el primer pas. 

Un salut y benvingut/da